dissabte, 6 de juliol del 2013

L'àrtic: El canari de la mina s'està morint

Abans, els miners quan entraven a les mines profundes portaven un canari, si l'ocellet cantava volia dir que podien treballar sense cap "perill", però si en canvi perdia el coneixement o moria indicava que la zona era perillosa i s'havia d'evacuar immediatament. Empraven canaris ja que era un ocell molt sensible a alguns dels gasos més perillosos que podia haver a la mina, el monòxid de carboni i el metà, a més de l'esgotament de l'oxigen. 
En aquest cas, el canari fa d'indicador de quan la situació és perillosa malgrat que els efectes encara no siguin del tot visibles. Doncs amb el canvi climàtic el canari de la mina és el casquet de gel de l'àrtic.

Malgrat que aquest tractarà sobre el canvi climàtic al Pirineu, l'estat del casquet polar afecta directament el clima a tot el planeta, i sobretot a l'hemisferi Nord. Per tant crec que cal dedicar-hi una entrada sencera a aquest tema.

L'any passat, sorprenentment es va assolir un nou mínim històric de superfície de gel al oceà Àrtic, batent el recent mínim que va ser fa ben pocs anys, el 2007. 
L'any 2012 es va reduïr un 45% la superfície de gel respecte el 1979...però més d'un 80% del volum de gel!
Per comprendre la rapidesa i gravetat d'aquest canvi mireu aquest vídeo:


Pel que sembla, al canari li queden pocs anys de vida, però quants? Els models que simulen l'evolució del clima en el futur, i en els que es basen les prediccions fetes del canvi climàtic, indicaven que en promig, no veuríem l'àrtic lliure de gel fins a finals del segle 21, o sent molt pessimistes cap a l'any 2050. En aquest cas els models no són correctes...però cap a pitjor! És a dir, no només hi ha canvi climàtic, sinó que és més greu del que es preveia.



Després del desastre de l'any 2012, alguns científics pronostiquen que pot ser abans del 2020, i els més pessimistes diuen que pot ser tant proper com el 2013, aquest any!
Aquest curs dels esdeveniments mostra que el funcionament del clima i les respostes dels ecosistemes són molt complexes, amb un entramat de connexions, retroalimentacions i dinàmiques difícils de modelitzar. Pel que fa a l'àrtic però, es dona un fenomen anomenat amplificació polar, que és un conjunt de mecanismes que es retroalimenten a si mateixos, fent que "la bola es faci més gran", amplificant l'efecte de l'escalfament global.

-El més obvi és el desglaç del casquet de gel: l'escalfament global fa que cada any la coberta de gel sigui menor, per tant enlloc de haver-hi gel (de color blanc) hi ha mar obert (blau fosc). Tots sabem que les superfícies de color blanc reflecteixen la radiació mentre que les fosques l'absorbeixen, pel que la terra cada cop manté més calor, que alhora fa que es desfaci més gel, que fa que absorbeixi més calor....una retroalimentació positiva.

-També al oceà i als sòls glaçats de les zones polars, anomenats permafrost, hi han acumulats ingents quantitats de metà, un gas d'efecte hivernacle 25 vegades més potent que el CO2. El metà es troba emmagatzemat en una espècie de "gel", que es diu hidrats de metà. Aquestes formacions es troben estables sota unes condicions determinades de temperatura i pressió, pel que un augment de temperatura pot desestabilitzar-les i fer que sobtadament siguin alliberats a l'atmosfera. El metà augmenta l'escalfament global, que alhora allibera més metà, que augmenta la temperatura....retroalimentació positiva.

-La fusió de gel i l'augment de la temperatura també fa que hi hagi més vapor d'aigua present a l'atmosfera a la zona àrtica; on abans hi havia un desert blanc ara hi haurà un mar obert que s'evapora. El vapor d'aigua també és un gas d'efecte hivernacle, que absorbeix més energia, que augmenta la temperatura, que fa que s'augmenti l'evaporació...retroalimentació positiva.

-Pel que fa a la part terrestre del àrtic, a priori podríem pensar que un augment de la temperatura farà que hi hagi més creixement vegetal, més biomassa, boscos a major latitud i per tant una major fixació de CO2. Això no és així per dos motius: l'estructura del bosc fa que la coberta de neu sigui menor, aquesta es fon més ràpidament i per tant reflexa menys radiació que la tundra, on la coberta de neu és més estable.
I el principal motiu és que, simplement, el bosc conté menys carboni que la tundra. Això és degut a que la tundra té arrels fines i curtes, i al llarg de dècades acumula grans quantitats de carboni sota el sòl. En canvi si la successió degut a l'escalfament afavoreix l'augment del bosc, les arrels profundes dels arbres fan que el carboni emmagatzemat sigui consumit i alliberat. Si, hi ha més carboni com a biomassa, però al disminuir l'estoc subterrani el balanç és negatiu.


Aquestes són algunes de les retroalimentacions que afecten l'àrtic entre d'altres, per donar una idea de la complexitat d'aquest sistema. Però davant les difícils prediccions, la tendència té una forma clara: el desglaç de l'àrtic en els propers anys.




Aquest estiu som espectadors d'un desastre inèdit en l'historia de l'humanitat, i la possibilitat de que aquest setembre arribem a un nou mínim de gel a l'àrtic o fins i tot la pràctica desaparició és gran.

Des de finals de maig una borrasca ha estat a l'àrtic de forma persistent, aquest fet és insòlit, i ha causant una forta debilitació de la part central de la banquisa, provocant fins i tot un gran forat on el gruix de gel és inferior a un metre.
Gruix de gel a l'àrtic. Font NRLSSCm US NAVY

A més, degut al mínim de gel de l'any passat, el gel en general és més prim i fràgil que mai, de fet la zona de gel "antic", el més gruixut, està partit en diferents zones. Ara mateix l'àrtic esta remenat, amb un gran forat i esquarterat en diferents trossos. Queden dos llargs mesos d'estiu on qualsevol cosa pot passar.

Aquest esdeveniment és un canvi d'estat abrupte, que la humanitat mai ha experimentat i amb conseqüències imprevisibles per al clima global, però que ja estem començant a experimentar com els canvis al corrent en jet polar dels que ja vam parlar, i altres esdeveniments climàtics que faran tremolar els ciments de la nostra societat. 
Estem davant de terra incògnita, hem despertat la fera pel consum desenfrenat de combustibles fòssils, que alhora ens lliga les mans amb el pic del petroli, estant cada vegada amb menys recursos per actuar davant la major amenaça de l'humanitat. Primer de tot cal ser conscient del repte, per començar a canviar i adaptar-se al nou món que ens espera.